En aquest article us explicarem com fomentar l’adaptació en un espai nou, mitjançant l’apropiació de l’espai.
Encara recordo als meus anys de facultat, sentir al professor Enric Pol parlar-nos sobre Psicologia Ambiental. En les seves classes ens explicava que és fonamental atendre el fet que la persona influeix sobre l’ambient en què es mou habitualment i que, al mateix temps, aquest exerceix una influència sobre la persona.
Un dels aspectes més interessants en la interacció persona-ambient es dona en com els humans fem nostre l’espai quotidià. Des del pupitre que vam gravar amb la nostra signatura quan estem en edat escolar, passant per la nostra taula d’oficina, que adornem amb els nostres estris per convertir-la en un entorn personalitzable. Així, en la seva proposta teòrica, el professor transmetia de quina manera ens passem la vida fent apropiacions de l’espai.
També succeeix així amb el nostre habitatge habitual en un procés que, en aquest cas, pot durar dècades. Apropiar-nos psicològicament d’un espai ens aporta seguretat i benestar. Ens ajuda a prevenir sensacions d’incertesa i ens permet integrar-nos en un ambient satisfactòriament.
Quan em vaig trobar treballant per primer cop amb gent gran desorientada, vaig entendre que el prisma de la psicologia ambiental aporta un canvi de paradigma a un problema recurrent: el de persones que es barallen per una cadira a la sala d’estar o d’activitat.
Fins al moment, el que venia resolent és que el mobiliari de les zones comunes és compartit i, per tant, no li pertany a una sola persona l’ús i gaudir d’algun dels seus elements en exclusiva. Aquesta asserció, encara que és certa, no només no resol el problema, sinó que el fa crònic.
Si hi ha una afirmació segura pel que fa als recursos d’atenció a gent gran, és que presenten una taxa elevada de persones amb deteriorament cognitiu de diferent intensitat. Així, la persona amb alteració en memòria recent tindrà dificultat per a recordar que ja es va discutir per una ubicació a la sala d’estar el dia anterior (o fa una estona) i tornarà a portar a terme la conducta que promou aquesta discussió. El mateix succeeix amb la persona a la qual se li va transmetre la idea que “les cadires són de tots” o, pitjor encara, “les cadires no són de ningú”.
El deteriorament cognitiu desorienta i la desorientació genera ansietat. D’aquí que s’estableixi com a recomanació habitual aportar hàbits i rutines estables a les persones que ho pateixen. Els textos d’ajuda a cuidadors ho fan i els especialistes també. Sent així, per què no apliquem aquesta norma amb les ubicacions de les persones a les sales de convivència? Qui inicia la seva estada en un servei d’atenció pot requerir mesures que ajudin en la seva adaptació o integració (segons es prefereixi utilitzar un terme o l’altre) i si la persona s’inclina espontàniament per un lloc concret, és una cosa positiva i s’ha de permetre. Poc després, s’observarà que la persona es posa a mà les seves pertinences (penja la seva bossa, la jaqueta, col·loca el seu diari, posa en un costat del seient mocadors seus, etc.). Seguidament, la persona es trobarà còmoda aquí, per la qual cosa es produirà una resistència a abandonar aquest lloc. És a dir, aquesta persona estarà adaptada o integrada en aquest context.
També s’ha de tenir en compte que no només una ubicació serà bona perquè la persona generi apropiació i els professionals podem acompanyar-la en aquest procés perquè trobi el lloc que li aporta confort psicològic.
D’altra banda, no totes les persones necessiten generar processos d’apropiació amb la mateixa intensitat. Algunes, no ho necessiten en absolut. Es tracta habitualment de persones molt sociables i amb alta obertura a noves experiències. Se les observa canviant amb freqüència d’un espai a un altre, per conversar amb diferents persones o perquè es dona qualsevol estímul que les motivi a acostar-s’hi. Cal tenir en compte també la seva trajectòria vital. Moltes persones estaran acostumades a l’ús d’espais públics, altres han tingut experiències més particulars, etc.
Finalment, com és sabut, també es contemplen aspectes com que les persones amb dèficit de la mobilitat se situïn a prop de les zones de trànsit, les que no escoltin ben a prop del professional que dinamitza una activitat, les que es porten bé entre si juntes … Quan es tracta amb un grup tan heterogeni com el de la gent gran, es treballa amb un complicat trencaclosques que no tothom està disposat a abordar. Algú va dir que era fàcil? Que totes les persones grans són iguals? Que tots necessiten el mateix?
A tall de resum, descrivim aquí els factors a tenir en compte per assignar ubicacions i generar confort psicològic en les persones interactuant en un ambient comú de la residència o centre de dia:
1) Identificar fins a quin punt una persona necessita generar processos d’apropiació de l’espai (basant-nos en la seva valoració cognitiva, conductual i de l’estat de l’ànim, tenint en compte els seus trets de personalitat i les seves experiències vitals).
2) Si no és prioritari: Permetre que la persona generi espontàniament el seu rol dins del context.
3) Si és prioritari:
>Permetre que la persona “es faci seu” un lloc determinat.
>Vigilar que no entri en conflicte amb un procés d’apropiació ja existent.
>Promoure aquest procés d’apropiació de l’espai en persones que presentin elevats nivells d’ansietat, especialment a l’inici de la seva estada.
>Ajudar a triar una ubicació si és que la persona no ho aconsegueix per si mateixa.
>Tenir en compte els aspectes previstos tradicionalment:
–> Sensorials (hipoacúsia, dèficit visual, confort tèrmic …)
–> Logístics
–> Relacionals
Bona sort amb el puzle!
I recordeu que, si necessiteu assessorament en aquest o qualsevol altre tema relacionat amb el procés i/o etapa d’envelliment, podem ajudar-vos mitjançant Sènior Coach.