En aquest article hi trobareu exemples de pensaments de persones cuidadores, que poden derivar en un estat de sobrecàrrega i estrès.
El 5 de novembre se celebra el Dia Mundial del Cuidador. En aquest dia, es pretén donar visibilitat a la problemàtica dels cuidadors amb intenció de motivar mesures administratives que els subministrin uns molt necessaris recursos. Al mateix temps, és interessant que des dels agents d’intervenció (Equips de salut, centres de Serveis Socials …) també se’ls aporti llum als cuidadors sobre la importància de demanar ajuda.
A través de la meva experiència professional, podria enumerar multitud de casos en què els símptomes de sobrecàrrega del cuidador es produeixen mitjançant el següent esquema:
PENSAMIENT TIPUS: > > > > > CONDUCTA:
– Qui millor que jo per a cuidarl@?
– Cuidarl@ és la meva obligació…
> > > > > S’assumeixen reptes, tasques poc realistes.
RESULTAT: > > > > > EMOCIÓ:
– No s’aconsegueix l’esperat –> Frustració.
Com a propietari d’un centre de dia, he hagut de treballar sovint en reestructurar el tipus de pensaments que exposo unes línies enrere perquè el cuidador accepti que necessita una descàrrega. Cuidadors que van al centre amb un estat hiperalerta, amb agitació psicomotriu, llenguatge quasi desorganitzat, expressant insomni i preocupacions constants. També cuidadors amb expressió i postura corporal derrotades, pensaments pessimistes … Cuidadors que, com se sol dir, “amb la cara paguen”. I tot i l’aclaparadora evidència, són cuidadors que presenten enorme resistència a deixar-se ajudar i requereixen més suport en el procés d’adaptació a centre o més increment d’hores i/o serveis que la mateixa persona gran que inicia la seva estada amb nosaltres. Els casos que vaig comentant, un cop resolts, presenten un elevat índex d’alleujament amb relació als símptomes de sobrecàrrega. Refereixen tenir una situació “molt més tranquil·la” o “més suportable”.
Feta la reflexió anterior, canvio de terç aportant la meva perspectiva sobre la cura. Crec que, en el procés d’ajustament a la pèrdua funcional, la persona que té cura ha d’acompanyar abordant la qüestió de la manera més natural possible. Tant el cuidador informal en l’entorn domèstic com el professional que ho fa en un context de recurs especialitzat. S’ha de garantir un abordatge en què es considera la persona dependent:
– Com un més, fora de l’estigma de la malaltia que l’incapaciti.
– Amb uns hàbits i interessos determinats, que convé tenir en compte per prevenir alteracions de conducta.
– Amb unes motivacions i necessitats concretes, que en ser considerades promouran benestar.
Al capdavall, la persona gran dependent sol buscar, com també qualsevol ésser humà, una interacció social satisfactòria en la qual cal fins i tot (si és possible) el sentit de l’humor. És una persona amb la qual es manté una relació social (familiar, amic, company, algú amb el qual es passa unes hores al dia …) i simplement se li dona el suport que pugui necessitar (ni una gota de més, per dignitat) per al desenvolupament de les activitats de la vida diària.
Aquest abordatge és el que sol donar millors resultats quant a benestar de la persona cuidada, sensació subjectiva de suport i percepció de salut. Al seu torn, això reverteix en millor relació entre cuidador i persona cuidada, millor sentiment d’autoeficàcia per part del cuidador i major sentiment de satisfacció laboral si aquest és cuidador formal.
En el present text, pretenc donar visibilitat, a la cara més amable de la cura. A aquest efecte, entrevisto a Yolanda, una de les gerocultores de Centre de Dia Vincles (del qual soc co-gerent) i apassionada del seu treball. Al cap i a la fi, els cuidadors formals del nostre sector són un dels col·lectius més vulnerables a la síndrome del treballador cremat (burnout).
Per fer més manejable tot el que la Yolanda ens va aportar a l’entrevista, he plantejat una representació en forma d’hexàgon (amb el permís d’un gran amic que em va donar la idea). En aquesta, es disposen els principals elements que conformen la seva experiència de tenir cura de persones grans i es veu en la imatge que il·lustra l’article.
La nostra entrevistada s’expressa aquí reafirmant els valors del nostre centre. La preparació de les cuidadores i el personal del centre han permès que els usuaris creïn vincles amb aquests de familiaritat i d’amistat. S’ha aconseguit fer del seu dia a dia alguna cosa especial. Sobretot, en el fet d’aconseguir que durant tota la jornada els usuaris estiguin sempre ocupats. El nostre major agraïment a Yolanda, per haver-nos permès fer aquest article, reafirmant els valors del nostre centre.