L’envelliment és un procés heterogeni, amb grans variacions als àmbits de funcionament físic, social i psicològic dels individus. Hi ha diversos models d’envelliment satisfactoris on l’objectiu central és assolir un alt nivell de funcionament en tots aquests àmbits de la vida. Tot i això, encara que aquests models se centren en fomentar els aspectes positius de l’envelliment, no inclouen activament els components de l’adversitat.
Com qualsevol etapa evolutiva, la vellesa també suposa reptes i limitacions que cal tenir en compte, i probablement, els adults grans experimenten algun tipus d’adversitat durant aquesta etapa, ja sigui el deteriorament de les facultats físiques o cognitives, la pèrdua d’un ésser estimat o la disminució de les xarxes socials. Per tant, atesa la prevalença d’aquestes adversitats, els models d’envelliment satisfactori exclouen una part significativa de la població, en postular que, els individus han de mantenir un alt nivell de funcionament en tots els àmbits esmentats anteriorment. Una alternativa que afegeix l’adversitat als seus postulats són les teories de la resiliència, fent que el concepte d’adversitat sigui més accessible i s’adapti millor a la població que envelleix.
El terme resiliència fa referència a la capacitat elàstica d’una substància. L’aplicació d’aquest concepte als individus seria la capacitat que té una persona per fer front a un problema. Les teories de la resiliència tenen en comú la idea que, els individus que aconsegueixen superar l’adversitat i mantenir nivells alts de funcionament, demostren fortalesa. A causa de l’augment de l’esperança de vida, les adversitats a què s’enfronten els adults també augmenten, de manera que, la resiliència és determinant per al benestar dels individus. A més, aquest marc s’alinea estretament amb la paradoxa del benestar (Windle, 2011, 2012), que demostra que a mesura que les persones envelleixen poden experimentar nivells més alts de benestar que en dècades anteriors.
Quant a les implicacions per a la salut pública de l’aplicació d’aquestes teories, van des de la disminució de la càrrega dels cuidadors fins a l’augment de la productivitat al lloc de treball. Per tant, serà cada vegada més important utilitzar la resiliència com a concepte de salut pública i intervenir mitjançant polítiques per fomentar una resiliència més gran augmentant els recursos disponibles per a la gent gran.
En conclusió, fomentar el benestar davant de la creixent adversitat té importants implicacions per a les persones que envelleixen i per a la societat en conjunt. Així mateix, els conceptes de resiliència i envelliment saludable no són mútuament excloents i els individus poden fomentar-los simultàniament.
Autora: Berta Pujadó (psicòloga en pràctiques del Centre de Dia Vincles)
Referències bibliogràfiques
Cosco, T. D., Howse, K., & Brayne, C. (2017). Healthy ageing, resilience and wellbeing. Epidemiology and Psychiatric Sciences, 26(6), 579-583.